Sopa de fideus amb mandonguilles
Ni el Pare Noel més criminal s’hauria atrevit a repartir regals durant el dia d’ahir. La forta nevada que va caure a bona part de Catalunya invitava a qualsevol a compartir badalls amb el sofà, amb la manta, i amb un te ben calent a l’abast de la mà. No són paraules majors, feia més de vint anys que Barcelona o Girona no es vestien de núvia. Però sota l’aspecte immaculat que oferia la blanca geografia urbana s’hi amagava el conflicte. El problema no era l’incessant caiguda de volves, sinó el bany de realitat social que van representar aquestes. Famílies a les fosques, joves eufòrics sense escola, i xarxes de transport obsoletes, catalogaven a aquella condició climatològica amb l’exagerada etiqueta de judici final. Què més podia anar malament? Caure refredats i lluir unes galtes rogenques i unes mucositats extravertides, d’aquelles que es fan notar. És per això que avui, que tot just païm la ressaca congelada de fa unes hores, us proposem una sopa de fideus ben calenta per evitar futurs maldecaps tèrmics.
Foto: Mon Rodríguez
Unes mandonguilles amb tomàquet representaran el segon plat. Suficients proteïnes, al cap i a la fi, per activar les defenses corporals del nostre cos. Si sou uns virtuosos gastronòmics, o uns kamikazes als fogons amb empenta i temps, també podeu completar el sofregit amb un parell de dents d’all, pebrot vermell i verd, i la sempre lacrimògena ceba. És possible que ploreu, però per això el bandasonoròleg Giacchino va néixer al 1967, per adquirir estatuetes d’or mediàtiques i per aixecar sentiments a flor de pell amb composicions excelses que us poden reanimar. Amb l’estómac reforçat i els ulls eixuts de gotes salades, només us restarà mirar per la finestra. No pequeu d’orgull barat, sabeu que tot allò és preciós hàgiu anat a Baqueira-Beret cada hivern o us hàgiu esperat a veure-ho com els il·lusionats indis del Raval. És tan bonic, que fins i tot es podrien utilitzar les imatges emblanquinades com a postals intergalàctiques dirigides a suposades vides extraterrestres enigmàtiques. Tant bonic, que el Pare Noel usurpador retornaria als seus orígens filantròpics per entregar-vos, amb brillant antelació, la nova competència de l’Ipad. Amb el consentiment de Microsoft, per suposat.
Gaudiu de la banda sonora. I també de la neu, que s’acaba com tot allò bo.
La paràlisi d’ahir només mostra que sembla incomprensible com un fet “previst”, que es tenia perfecta constància de la seva arribada hagi estat tan malgestionat. Però bé, suposo que al final només ens queda escoltar als avis, que sembla ser que dins la seva motxilla són els únics que troben remeis també per aquest suposat “horror” blanc pels que es deplacen cada dia de Barcelona cap a rodalies i la delícia dels que sols veiem un nova arma de destrucció massiva per entaforar al company del davant. Excel·lent l’aportació musical, un dels veritables encerts del criteri cada cop més precari de l’amic Oscar.
Ànims i esperem que continuin aquests menús de tupper tan suggerents (que agraeixen el toc visual, felicitats a l’autora)!
Gràcies De ceràmica. Més que malgestionat, crec que la nevada d’ahir va deixar constància de les veritables ganes de prosperar que tenim i el poc sentit comú que hi deixem en aconseguir-ho. Ara que, d’altra banda, també hem d’entendre que va ser un fet extraordinàri. No ho dic per la bellesa paisatgística, em refereixo a la condició de singularitat que va envoltar el dia d’ahir. Si mirem les estadístiques, des de la dècada dels 60 no es vivia una situació semblant a molts indrets de Catalunya.
Pel que fa a la banda sonora, sols puc dir que és com la nevada d’ahir, extraordinària. Melodies com aquesta surten a comptegotes, i em pregunto si haver guanyat l’Òscar és un acte de justícia o el començament del declivi d’aquesta peça musical. De debó una estatueta revaloritza al guanyador des d’un punt artístic?
Gràcies per comentar!
En la meva opinió, quasi bé tot el que va passar dilluns va ser extraordinari:
Va ser extraordinari veure nevar d’aquesta manera a BCN, fet quasi bé històric…que afegia una capa de pseudo-romanticisme, ja quasi bé oblidat, a aquesta ciutat tant encisadora, però a la vegada tant plena de ciment, per fora i per dintre…
Va ser extraordinari veure com, sabent que existia aquesta possibilitat (molt més que probable…), i encara més quan ja portava hores nevant, molta gent decidís tornar a casa (fora de BCN…) quan ja era massa tard…
Va ser extraordinari tornar a pensar que, si en lloc de ser un home d’una avançada edat, hagués sigut un nen, m’ho hagués passat ‘pipa’ al no anar a l’escola…i tornar a les vacances nadalenques per un dia…
Certament, van ser extraordinàries moltes coses, però per sort hi han coses que tenen la suficient estabilitat com per donar-nos aquella mínima certesa que ens fa la vida molt més confortable: els trens de Renfe !! que son capaços de funcionar exactament igual (… de malament…) amb o sense neu…!!!
Per cert, l’article, i el menú recomanat també son extraordinaris.