Avui toca passar gana

Eneko/20minutos.es

Avui no hi ha menú. Avui serem el nen tossut que dóna d’amagatotis les llenties al gos. Serem el pacient d’un hospital qualsevol que es nega a menjar el brou endut per l’orgull i l’enyorança. La caparrudesa és justificada, ens considerem petits revolucionaris víctimes d’un sistema social que prioritza els béns d’alguns per damunt les satisfaccions immaterials de molts. I aquest repartiment de preferències indigna. Fins i tot irrita a uns simples tuppers de plàstic que no pretenen res, només aprofitar l’oportunitat brindada per un monstre com la xarxa internauta. Darrera els macarrons, els bistecs o les amanides només s’hi amaga divertiment i il·lusió, per aquest ordre. Ens diverteix crear plats noticiosos, de la mateixa manera que ens il·lusiona poder-ho difondre en un espai global com aquest. Quina llàstima que tota aquesta placidesa s’hagi transformat en un egoisme cibernètic desmesurat.

La vida d’Internet s’ha formalitzat exageradament. El mitjà ha passat de ser el polifacètic lliberal que difonia amb altruisme els seus coneixements, a l’encorbatat, el clenxinat i el repel·lent metòdic que es veu obligat a prostituir-se seguint les indicacions que venen dels de dalt. Però el tancament de webs P2P, impulsat per la denominada Llei Sinde, no només perjudica la difusió de continguts culturals, també desvirtua el tòpic que situa a la xarxa com el canal comunicatiu pròsper que tots pensem que és. El pitjor de tot? Que només és el principi. Que això que ha succeït només ha estat una baixada de pantalons abans de caure en un despullament integral absolut.

Avui no toca menjar. Avui ens toca solidaritzar-nos amb les webs caigudes, amb els nens que donen les llenties al gos i amb els pacients d’hospitals que enyoren la seva llar i troben a faltar unes lleis justes.

Verdura amb rap a la planxa

Aconseguir que un lampista petit i rabassut arribi a infinitat de cases amb la seva vestimenta blava i vermella no és fàcil. Aconseguir vendre trenta milions d’unitats del Wii Fit perquè els diferents usuaris suïn al davant d’un televisor, encara ho és menys. Potser per aquests propòsits el japonès Shigeru Miyamoto ha estat presentat com a candidat al Premi Príncep d’Astúries de la Comunicació i Humanitats. Una proposició justa, i més si tenim en compte que el bo d’en Mario Bros ha aconseguit desbancar en popularitat nord-americana a un devaluat Mickey Mouse. “Com s’ho ha fet per superar al mediàtic ratolí?”, es preguntaran alguns. No gaire enrere queden els salts vertiginosos i les curses elèctriques que l’ajudaven a esquivar a tortugues malèvoles i a flors carnívores que sorgien del no-res. Un esforç físic que de ben segur requeria una alimentació proteica, sana, i apte per a antiherois virtuals que defugien de músculs i poders enlluernadors. Nosaltres, que no pretenem fomentar una col·lecció d’adeptes del personatge de Nintendo, només aspirem en el dia d’avui a suggerir un àpat saludable, seguint-li l’exemple.  És per això que l’energètica verdura, un dels principals enemics culinaris dels més protestaires, seria l’entrant escollit. La patata bullida, la mongeta verda i els trossets de pastanaga amanits amb oli d’oliva potser no us faran delirar gastronòmicament, però us aportaran sens dubte un equilibri nutritiu impagable.

Seguint amb la tònica saludable escolliríem un rap a la planxa pel segon plat. Com a bon peix blanc, us ajudarà a controlar el pes i a evitar possibles trastorns digestius. Ara bé, no tingueu en compte el seu aspecte poc agraciat, de la mateixa manera que la sexagenària llista dels delinqüents més buscats de la FBI tampoc no té pietat alhora de perseguir aquelles cares angelicals que juguen amb les falses aparences. Qui sap si en un futur pròxim algun dels pirates informàtics que vulneren les dades personals dels navegants apareixeran en una llista similar. De moment, només ens resta estar a l’aguait i vigilar contínuament el nostre correu electrònic. Una supervisió periódica que reafirma  a Internet com un territori cada vegada més explotat. Pregunteu-ho si no als creadors dels deu anuncis més vistos de la plataforma Youtube, persones que han produït uns espots inundats d’un caràcter provocatiu d’allò més captivador. No hi trobareu els simpàtics Ronaldinho o Villa engolint les additives natilles, precisament els postres d’avui, però sí que coneixereu de ben a prop l’essència de la publicitat viral. Amb la dolça crema de Danone, promocionada a l’actualitat pel rei del futbol Leo Messi, posaríem un punt i final amb un bon contrast. No només gaudireu d’un sabor que respira canyella per tots costats, sinó que seguireu la recomanació de tot un crack culer. I és que tot i els esforços de Miyamoto, el personatge blaugrana més rellevant a dia d’avui no només salva a una princesa, sinó que construeix un conte de fades a milions de persones entusiasmades.

Us deixem amb l’entranyable nen que potencia l’ús dels preservatius a gran escala. Ni més ni menys que 19.107.437 visites -a dijous 18 de març del 2010, 23:21 h.- al portal de Youtube. Aviat és dit.

 

Sopa de fideus amb mandonguilles

Ni el Pare Noel més criminal s’hauria atrevit a repartir regals durant el dia d’ahir. La forta nevada que va caure a bona part de Catalunya invitava a qualsevol a compartir badalls amb el sofà, amb la manta, i amb un te ben calent a l’abast de la mà. No són paraules majors, feia més de vint anys que Barcelona o Girona no es vestien de núvia. Però sota l’aspecte immaculat que oferia la blanca geografia urbana s’hi amagava el conflicte. El problema no era l’incessant caiguda de volves, sinó el bany de realitat social que van representar aquestes. Famílies a les fosques, joves eufòrics sense escola, i xarxes de transport obsoletes, catalogaven a aquella condició climatològica amb l’exagerada etiqueta de judici final. Què més podia anar malament? Caure refredats i lluir unes galtes rogenques i unes mucositats extravertides, d’aquelles que es fan notar. És per això que avui, que tot just païm la ressaca congelada de fa unes hores, us proposem una sopa de fideus ben calenta per evitar futurs maldecaps tèrmics.

Foto: Mon Rodríguez

Unes mandonguilles amb tomàquet representaran el segon plat. Suficients proteïnes, al cap i a la fi, per activar les defenses corporals del nostre cos. Si sou uns virtuosos gastronòmics, o uns kamikazes als fogons amb empenta i temps, també podeu completar el sofregit amb un parell de dents d’all, pebrot vermell i verd, i la sempre lacrimògena ceba. És possible que ploreu, però per això el bandasonoròleg Giacchino va néixer al 1967, per adquirir estatuetes d’or mediàtiques i per aixecar sentiments a flor de pell amb composicions excelses que us poden reanimar. Amb l’estómac reforçat i els ulls eixuts de gotes salades, només us restarà mirar per la finestra. No pequeu d’orgull barat, sabeu que tot allò és preciós hàgiu anat a Baqueira-Beret cada hivern o us hàgiu esperat a veure-ho com els il·lusionats indis del Raval. És tan bonic, que fins i tot es podrien utilitzar les imatges emblanquinades com a postals intergalàctiques dirigides a suposades vides extraterrestres enigmàtiques. Tant bonic, que el Pare Noel usurpador retornaria als seus orígens filantròpics per entregar-vos, amb brillant antelació, la nova competència de l’Ipad. Amb el consentiment de Microsoft, per suposat.

Gaudiu de la banda sonora. I també de la neu, que s’acaba com tot allò bo.

Braç de patata amb hamburguesa de pollastre

Peter Parker, el rostre popular del conegut superheroi aràcnid Spiderman, ha estat acomiadat  del Daily Bugle en el darrer número del còmic. Que ens consti, no ha baixat el seu rendiment laboral ni tampoc ha guarnit de teranyines el despatx de l’irascible director, sinó que en un acte d’empatia social s’ha convertit en una víctima més de la creixent crisi nord-americana. El seu acomiadament com a reporter coincideix, precisament, amb un menú del dia que de ben segur li renovarà les forces. De primer plat li proposem, us proposem, un braç de patata embotit de tonyina, ou dur, maionesa, pebrot vermell i olives farcides. Tot i ser un entrant calòric, també us obsequiarà amb múltiples valors nutritius que us suavitzaran la pell o us regularitzaran la pròstata i l’aparell renal. Però heu d’anar en compte, un àpat salat comporta una forta amistat amb l’aigua. Beure’n molta no us ha de fer patir, deixant de banda que els experts n’aconsellen uns dos litres diaris, la seva massiva presència intergalàctica  no fa perillar-ne una extinció prematura.

De segon, i conscienciats que un possible lector en el dia d’avui pot ser el decaigut home-aranya, creiem que no hi ha res millor que un nutrient yankee per fer-lo sentir com a casa. La presència d’una hamburguesa de pollastre dins el tupper no només li farà caure unes quantes llàgrimes patriòtiques, també li suposarà un plat poc carregós que s’adaptarà perfectament a les proteïnes i minerals dels tubercles anteriors. A vosaltres, als vertaders protagonistes, us recomanem per una mera qüestió de salut que el tall de carn no tingui els acompanyants habituals que ofereixen les noves hamburgueses olímpiques del Burger King. El vostre cos, si és que formeu part dels humans obviats per Cameron, no ho aguantaria.

Alleujar tanta injecció d’energia no serà fàcil, i necessitareu uns postres que us permetin digerir i descansar, per aquest ordre. Un suc de taronja sempre resolutiu servirà per posar el punt i final a un àpat dens i feixuc, completament advers al gran homenatge que Apple ha  rebut, gentilesa de la firma Transparent House, en només dos minuts fugaços. Amb la panxa ben plena, almenys, sabreu que si en hores posteriors tasteu alguna gota d’alcohol els efectes no seran tan espontanis. I és que ara la ressaca té una solució coreana, i fins i tot el desterrat Peter Parker podrà ofegar les penes sense pensar amb les temoroses conseqüències de l’endemà.  

Arròs a la cubana, que fa fred

Abrigueu-vos bé i esteu al aguait. Fa 19 anys, al 1991, el petit pesquer Andrea Gail  de Gloucester va formar part d’un dels episodis més tràgics de l’alta mar contemporània. Tutejar a una tempesta de llamps, trons i onades mastodòntiques fou la seva proesa amb destí tràgic. El resultat, un novel·la de Sebastian Junger i una adaptació al cine a càrrec de Wolfgang Pedersen amb estel·lar protagonisme, que no interpretació, de Mr. What else?. Segons la premsa estatal a les pròximes hores arribarà una nova “tempesta perfecta” a la Península Ibèrica, i no estaria gens malament activar l’estat d’alerta personal. La preocupació, però, no només s’ha de traduir amb paraigües, paravents i mantes fins al nas en nits de pluja, també demana una certa vigilància gastronòmica. Un menjar ràpid i alhora enèrgic és l’elecció més sensata per afrontar, amb un tupper a les mans, aquest temporal de vents huracanats. El primer pas que us proposem és senzill: bulliu un bon grapat d’arròs i maquilleu-lo amb un raig de tomàquet triturat quan estigui dins el recipient de plàstic.

Ara que hi ha excedència de granges, complementar el plat anterior amb un ou ferrat seria una idea senzilla i òptima. El còctel de cereals i projectes de pollastre sense incubar no només us assegurarà una injecció de proteïnes notable, també us permetrà gaudir d’un menú ràpid, planer i gustós. Amb els ulls oberts com les mosques més virils de Malàisia podreu vigilar el boig procés climatològic del vostre voltant, i potser aleshores sereu capaços d’apreciar l’altruisme dels grans cetacis  respecte a l’escalfament global. Un “mel i mató” degudament preparat a la vostra llar servirà per tancar el menú volàtil d’avui. Amb aquestes postres, almenys, fareu créixer el sentiment patriòtic català, i de ben segur que mica a mica aconseguireu la importància idiomàtica a la xarxa que ens mereixem.

PD: Gràcies a l’egoista exclusivitat de Discovery Communications el vídeo de les mosques d’ulls immensos ha estat bloquejat a Espanya. Un desafortunat John Cobra potser en té la culpa.

Cigrons bullits amb calamars a la planxa

Si ets de Barcelona o rodalies i t’agrada la cuina minimalista, cara, i de dolorosa factura final, no deixis escapar la proposta que la Restaurant Week oferirà entre el 20 i el 28 de febrer. Nosaltres, fidels al nostre model de cuina particular i a l’escanyament econòmic a final de mes no hi assistirem, però buscarem l’empatia amb tots aquells que hi vagin proposant un menú assequible per les butxaques que permeti recuperar els diners perduts.

L’aspecte positiu de l’àpat d’avui és el baix valor monetari. El negatiu, les enemistats que ens podem guanyar. Tot i això, creiem que ja va essent hora d’introduir en els nostres tuppers quantitats de proteïnes que no provinguin forçosament empaquetades en carn. Els cigrons, detestats per molts i venerats només per mares i àvies, serien els encarregats d’obrir aquest menú. Ens podem merèixer un gest de moda fins i tot per a jubilats, però els llegums no necessiten acompanyaments trivials, un simple raig d’oli d’oliva és la millor opció. Acabar amb aquest plat, sens dubte una victòria moral per tots aquells que el detestin, significarà una oda gastronòmica a aquelles veus maternals que ens martiritzen a vegades amb la ingesta d’hortalisses lleguminoses. Una reivindicació que, d’altra banda, Tutankamon mai va haver de fer a Nefertiti.

El segon plat no compte amb la mateixa mala reputació. O almenys això esperem d’uns calamars que de ben segur no seran capturats al fronterer Estret de Gibraltar. El petit canal que separa la península Ibèrica del continent africà no només és una zona vital per tots aquells que anhelen una vida millor, sinó que també se li ha descobert una virtut absorbidora que combat de tu a tu al temut canvi climàtic. Tant si us mengeu els tentacles del cefalòpode com no, de ben segur que el vostre cos rebrà una injecció de retinol que us farà lluir un somriure sense arrugues quan celebreu l’arribada d’un Patrimoni de la Humanitat molt autòcton.

Amb els cigrons i els calamars en ple procés de digestió, una pera de mercat seria la millor alternativa per completar aquest triumvirat d’aliments barats. Potser estareu decebuts. Potser no hi trobareu moltes similituds amb els àpats de 25 euros que us poden preparar els locals de la Restaurant Week. Però estigueu tranquils, la vostra cartera us ho agrairà. I és que ben mirat, de debò cal gastar-se els diners per obtenir uns resultats que no justifiquen el cop de talonari? 

Amanida catalana amb botifarra i guarnició

Notícies de Tupper té denominació d’origen. I això no és cap comentari gratuït. Amb la millor de les intencions oferim uns menús senzills i pràctics, a anys llum del nivell culinari d’un El Bulli en ple procés de recerca d’identitat genuïna, però plats que, al cap i a la fi, mai hauran de pagar una  indemnització per vulnerar drets d’autor parisencs.

La proposta d’àpats autòctons es reflexa, per exemple, en la figura d’una amanida catalana. Unes quantes fulles d’enciam, un parell de tomàquets, ceba de Figueres i un pebrot vermell. Quants cops les vostres àvies us han regalat aquesta munió d’hortalisses com a preludi dels esperats canelons i guisats? Una vertadera llàstima que, malauradament, aquesta cuina ancestral de les més grans es vegi interrompuda per la desafortunada presència d’una nova ornada de falsos instal·ladors de gas, individus que abusen de la hospitalitat de la tercera edat per tot l’Eixample barceloní.

Amb la injecció de fòsfor, ferro i calci que ens ha proporcionat el primer àpat, el nostre cos estarà preparat per afrontar la degustació d’una botifarra amb guarnició. No cal que sigueu ambiciosos amb la mida de la carn embotida. Tampoc amb l’acompanyament, un grapat petit de patates fregides seran suficients. Si pequeu de gosadia, com va fer el multitudinari All Star del bàsquet nord-americà, l’atreviment sempre restarà transcendència als resultats finals. I l’empatx poc digestiu o els més de 100.000 espectadors mai poden ocultar un bon gust de carn a la brasa o un partit carregat d’estrelles.

Un parell de mandarines, abundants en fibra, servirien per tancar el menú d’avui. L’olor dels cítrics, no tant evident com la presumpta flaire de les flors al 2010, col·locaria el punt i final a un menú amb vertadera denominació d’origen. Un instint patriòtic que, entre altres coses, ens ha portat a devaluar un Sant Valentí que despista a la crisi per esperar a dignificar el nostre Sant Jordi.

Amanida de pasta amb pit de pollastre

Amb un dels inicis carnavalescos més polèmics que es recorden, el ball de disfresses i xerinola a pobles i ciutats de moltes parts del món està ensumant la festa darrera la porta. Per no trencar amb la tònica colorista i animada d’aquestes dates, una amanida de pasta multicolor esdevindria una gran opció. I és que això de menjar macarrons, espaguetis o llacets lleugerament cromàtics transporten a qualsevol a una infància sempre nostàlgica que ens feia celebrar, a peu de taula, l’arribada d’innovacions en els hidrats de carboni. Ara potser no som nens, o segurament juguem a ser grans, però si us decidiu per aquesta ensalada emplenada d’olives, tonyina, o complements al gust del consumidor, de ben segur que fareu un bon homenatge a un heroi universal que ens ha dit adéu.

Però no tot són males notícies. La presència inestimable del rei Joan Carles a l’entramat de la crisi espanyola  farà gaudir l’àpat a qualsevol.  Amb una de les pitjors recessions econòmiques estatals superada per la intervenció monàrquica, fins i tot el transparent gust d’un pit de pollastre a la planxa serà immillorable. I això que no caldrà tenir el darrer capritx de Steve Jobs  per delectar-se del segon plat. De debò és obligatori desitjar un aparell destinat a butxaques il·limitades que cotitzen a l’alça la falta de novetat tecnològica?

Essent una excepció que no confirma el domini d’Apple acabarem el menú, i sense marxar de l’ambient de disbauxa que el pit de pollastre segurament havia emboirat, un iogurt de macedònia triturada, que n’hi han, seria el colofó ideal al tupper d’avui. L’explosió de colors del làctic, malgrat tot, no podria combatre amb les sensacions que regala una de les instantànies de protesta més impactants dels últims temps. Com dèiem, el ball de disfresses i xerinola a pobles i ciutats de moltes parts del món està ensumant la festa darrera la porta. No així al Iran, on l’arribada del Carnaval és una utopia molt llunyana.

Crema d’espinacs amb peix a la planxa

El rumor d’una jubilació cada cop més mandrosa  obliga als espanyols a mantenir un aspecte físic immaculat, no fos cas que al complir la seixantena ens col·loquessin a una cua de l’atur inacabable per unes quantes arrugues mal comptades. Emulant al Popeye més refinat, una crema d’espinacs amb tupper individual esdevindria una bona opció per combatre la vellesa. Potser, amb la ingesta d’aquesta planta rica amb vitamina A i E, el vostre cos adoptarà una complexió més robusta, potent, que us permetrà generar més respecte que els pobres marrecs innocents víctimes de l‘ènesim regal de la SGAE.

Per acompanyar el primer plat què millor que un peix a la planxa. Ric amb zinc, us ajudarà entre moltes altres coses a mantenir les funcions oculars intactes, i així podreu evitar futures disculpes per possibles malentesos visuals com els yankees de la FBI, que de ben segur prefereixen una graellada de carn per damunt de la sarsuela.

Qui sap, potser si seguiu aquests humils consells la vostra genètica es veurà afavorida. L’energia dels espinacs i la vista de linx que us obsequien els companys geogràfics de dofins i tortugues us poden regalar poders estranys que us permetin veure més enllà. Segurament no tindreu la capacitat de detectar el gran asteroide sospitós d’un homicidi a gran escala, però és possible que sigueu capaços de delectar-vos, sense gaires esforços, d’un dels patrimonis històrics més ambiciosos de la humanitat. De postres? Un tupper individual de maduixes. Els interessats poden utilitzar-les per intentar seduir a la Reina del Pop, separada sentimentalment altra vegada. I és que Madonna, tot i tenir 51 anys, des de sempre ha mantingut una dieta basada amb espinacs, peix, i maduixes provocatives.